Título:
Mart i Saturn: dos planetes interessants i misteriosos
Autores:
Mª Dolors Lopez Masí, Albert Minobes Molina (13 anys), Eduard Roure Perdices
(12 anys), Marc Prunera Subirà (13 anys).
Centro de
Enseñanza: IES Guindàvols
E-mail:
mlopez80@xtec.net
Abstract
The Viktor Saphronov´s Theory (or Accretion´s Theory)
about the born of our´s planetary system is, nowadays, the most accepted
postulate by all the world´s astrologic and scientist communities. The 20
photographies of the Mart´s surface obtained by the scientists Bob Layton
and Bruce Murray, with their NASA´s equipments, during the Mariner 4´s mission
in 1963 at 16.000 kilometers high; and the posteriors of Mercury´s surface;
contributed one third to become convinced to the truth of the Accretion´s
Theory. Only Pluton and the Cuiper´s Belt are probable exceptions to the
rule.
Mart and Saturn are the most mysterious planets of
Solar´s Planetary System;all them photographies (of Cydonia´s zone from
the North´s Mart, specially, during the mission Viking 1 in 1976) contributed
at this golden privileged few. Saturn is an impressive and the most photogenic
planet with their special coloured rings that convert this heavenly planetary
body in the most favourit planet for the astrological photographers all
over the world.
Mart, furthermore, has a special atmosphere with some
similar characteristics with the Earth´s (water, carbonic dioxide, temperatures,...)
that becomes this planet to the next manned mission flight in the years
to come.
|
Volver
arriba 
|
Resumen
La teoría
más aceptada actualmente por los científicos y astrónomos sobre la formación
de la mayor parte de los planetas del Sistema Solar es la de Viktor Saphronov
o Teoría de la acreción ideada por este científico ruso en los años 40 y
50.
La Teoría
de la acreción, parte de otra teoría realizada por el filósofo Emmanuel
Kant y el matemático Simon de Laplace, 200 años antes, quienes decían que
todo empezó a partir de una nuve de polvo y gas.
Pero la
aceptación de la Teoría de la acreción, a nivel general en nuestra comunidad
científica llegó a mediados de los años 60 de las manos de la NASA gracias
a las primeras 20 fotografías realizadas de la superfície de Marte mediante
el satélite Mariner 4 (1963).Dicha misión fué dirigida por los equipos de
científicos de Bob Layton y Bruce Murray. La aceptación de la teoría se
debió a la observación de grandes cráteres en la superfície de Marte y al
hecho que Viktor Saphronov fué el único científico que ya los predijo en
el período de acreción de su teoría.Las posteriores misiones a Mercúrio
y otros planetas lo volvieron a confirmar. Sólo Plutón y el Cinturón de
Cuiper parecen no encontrar su sitio en dicha teoría.
Marte y
Saturno son los dos planetas más misteriosos del Sistema Solar. Por una parte,
las fotos de la zona de Cydonia del norte de Marte tomadas por la sonda Viking
1 en 1976, y por otra parte, sus misteriosos canales que son inmensos valles
profundos, y sus aparentes cambios de color de su superfície a lo largo
del año de Marte apreciados durante los siglos XVIII, XIX y XX por los antiguos
astrónomos; siempre dieron a entender la posibilidad de la existencia de
vida remota.
Los últimos
descubrimientos de este siglo XXI confirman la posibilidad de la existencia
de vida en Marte parecida a la de la Tierra.(Vida microbiológica fosilizada
detectada en un meteorito procedente de Marte encontrado en la Antártida,
una de cuyas muestras fué estudiada en la Universidad de Lleida, gracias
a las gestiones realizadas por nuestro científico leridano que trabajó en
la NASA, Joan Oró; quien, a su vez, formó parte de forma importante del equipo
de científicos de la NASA en las misiones Viking a dicho planeta en los
años 70).Su atmósfera y sus temperaturas suaves, además de la existencia
de grandes depósitos de agua helada dan esperanzas para enviar una misión
tripulada a Marte.
Saturno
es impresionante a simple vista y, a nivel científico, por su elevado número
de satélites (23 según los últimos datos científicos).Además, cualquier
fotografía en blanco y negro, en color o con filtros ultravioleta revelan
la imponente y misteriosa presencia de sus grandes anillos perfectamente
planos y concéntricos, los cuales nunca pasaron inadvertidos desde el inicio
de la astronomía con telescopios rudimentarios.
|
Volver
arriba
|
Desarrollo
- Per què s´han enviat tants aparells sofisticats a Mart en relació
als que la NASA ha fet arribar a d´altres planetes del sistema solar?
- Per què Saturn té aquesta forma tan misteriosa, original i tan diferent
a la resta dels planetes del sistema solar coneguts en l´actualitat?
- Quín va ser el primer equip de científics que va aconseguir les
primeres fotos de la superfície de Mart?
- Quín nom li van posar a la primera sonda que va aconseguir aquelles
fotos?
- Quín científic va deduir la teoria, majoritàriament acceptada
actualment, sobre la formació de la major part dels planetes del sistema
solar?
- Quins han estat els últims descobriments sobre el sistema solar?
INTRODUCCIÓ
COMPARATIVA ENTRE MART I SATURN
Mart té signes d´erosió deguda a corrents
d´aigua pretèrits, segons es desprèn dels últims descobriments d´aquest
any passat 2004, a més de l´existència de grans depòsits d´aigua gelada.
Hi destaquen uns quants accidents geogràfics espectaculars com el volcà Olimp
que és més gran que qualsevol muntanya de la terra; o les Valls Marineris,
amb canyons de fins a 7 quilòmetres de profunditat. La seva massa és 0.11
vegades la de la terra i el seu equador medeix 0.53 vegades el de la terra.
Saturn és el segon planeta més gran
i amb més massa del Sistema Solar després de Júpiter. És, però, el menys
dens i l´únic on la densitat mitjana no supera la de l´aigua.Té diversos
anells de pols i pedres al seu voltant perfectament ordenats i diferenciats
en formes concèntriques al voltant del planeta i en un mateix pla, la qual
cosa li dona un aspecte misteriós i inconfusible. Té 95.2 vegades la massa
de la terra, i l´equador medeix unes 9.5 vegades el de la terra.
CARACTERÍSTIQUES I CURIOSITATS BÀSIQUES
DE MART
Mart és el quart planeta del sistema
solar i és conegut com el planeta roig pels seus tons rosats visibles des
de la terra. De qualsevol manera, les fotos de superfície fetes mitjançant
les càmeres del robot autopropulsat "Pathfinder"(i l´"Spirit" i l´"Oportunity"
actualment ho estan confirmant) van mostrar tonalitats més ocres i entre
grises i blaves durant el dia. Les zones vermelles que ocupen unes 3/5 parts
de la superfície marciana semblen ser deserts coberts d´arenes de sílice
colorejades per òxids de ferro. Les zones grises es denominen mars i presenten
variacions de color i extensió segons les estacions, la qual cosa constitueix
un dels enigmes d´aquest planeta donant a entendre als primers científics
astrònoms de la possibilitat de l´existència d´una vida vegetal marciana.
La seva atmosfera és molt fina i està formada principalment per nitrògen
i anhídrid de carboni, que es congela alternativament en cadascun dels pols;
a més conté unes mil vegades menys aigua que la terra. La seva translació
complerta al Sol dura dos anys.
Té dos satèl.lits denominats Fobos i Deimos. Aquests són molt petits
i giren ràpid al voltant del planeta, la qual cosa va dificultar molt el
seu descobriment mitjançant els telescopis des de la terra.Fobos té poc més
de 13 quilòmetres de màxima dimensió i gira a menys de 6000 quilòmetres
de la superfície de Mart cada 7 hores i 30 minuts. Deimos és la meitat de
Fobos i gira a uns 21800 quilòmetres de la suprfície marciana i ho fa en
30 hores. Com a simple curiositat mereix la pena la deducció d´un astrònom
rus anomenat Chklowski qui deia que les dos llunes de Mart eren en realitat
dos satèl.lits artificials situats en òrbita per mans intel.ligents. També
mereix ser anomenat l´astrònom italià Schiapareli qui durant l´any 1877
va identificar certs canals adjudicant-los-hi la posibilitat d´haver estat
fets per individus intel.ligents. Fins i tot l´astrònom Percival Lowell va
publicar l´any 1903 un mapa amb nomenclatures específiques per a cada canal
al seu llibre "Marte i sus canales".
La seva temperatura mitjana oscil.la entre -20ºC i 25ºC la qual cosa
la faria; junt amb l´existència d´aigua gelada i la seva característica
atmosfera; apta per a la vida humana.
Mitològicament, les cultures clàsiques van relacionar Mart amb el
Déu de la guerra.
També els amants dels fenòmens extranys tenen preferències per Mart,
principalment després de les fotos fetes per la sonda Viking 1 l´any 1976
de la superfície de Mart en una zona anomenada pels científics Cydonia on
semblava veure´s l´existència d´un gran edifici trapezoidal amb l´imatge
d´una cara a la seva superfície; però a l´Abril del 2001 la NASA va tornar
a fotografiar la zona amb unes càmeres d´alta resolució de la sonda Mars
Gloval Surveyor mitjançant les quals es va comprovar que només es tractava
d´un efecte òptic causat per la poca definició de les primeres càmeres, combinat
amb l´efecte de les ombres de la seva superfície, la qual cosa donaven un
aspecte molt diferent a la realitat.
Actualment tots els científics han preferit i prefereixen Mart com
a objectiu principal de les seves investigacions donada la posibilitat de
ser el següent objectiu per a una missió tripulada, fins i tot simulada
en vàries pel.lícules del cinema americà on els efectes especials i la
imaginació dels seus equips de guionistes i especialistes li donen grans
dosis de realisme i possibilitats a aquesta hipotètica missió.
CARACTERÍSTIQUES
I CURIOSITATS BÀSIQUES DE SATURN
Saturn és el sisè planeta del Sistema
Solar.La seva atmosfera està composta d´Hidrògen i Heli. Té un volumen de
740 vegades el de la terra. La seva translació al voltant del Sol dura
29 anys, però la rotació la fa sols en 10 hores, la qual cosa explica el
seu abombament de tipus el.lipsoide del ordre d´1/10. Presenta bandes
paral.leles a l´equador, amb períodes de rotació diferents, la qual cosa
fa deduir als científics que té una constitució semilíquida de la seva superfície,
confirmant la seva densitat de 0.7 vegades la de l´aigua. La seva temperatura
mitja és de -150ºC.
Està rodejat per 18 satèl.lits, a pesar
que hi ha científics que ja en reconeixen fins a 23(seguint diferents patrons
de tamanys); de tots ells, el més important és Titan donat que supera en
tamany al planeta Mercuri, a més de tenir també atmosfera.
Però el més interessant de Saturn són
els seus anells, donat que en té tres de ben diferenciats anomenats A, B,
i C. L´anell A té un diàmetre de 280.000 quilòmetres; el separa del B (de
diàmetre 250.000 quilòmetres) una rasa negra anomenada Divisió de Cassini.
L´anell C, molt fosc, està molt pròxim a l´equador del planeta, la qual
cosa equival a un diàmetre d´uns 150.000 quilòmetres. El pla dels anells
té un espesor de 15 quilòmetres. Els anells estan formats per infinitat
de partícules de gel, pols i roques de diferents tamanys. Com a curiositat
cal dir que entremig dels anells A y C es poden veure els estels perfectament.
TEORIA
DE LA FORMACIÓ DELS PLANETES: Teoria de l´acreció de Viktor Safronov.
Actualment, la teoria de la formació dels planetes més acceptada en
el cas dels planetes Venus, Terra, Mart, Mercuri, Neptú, Saturn i Júpiter
és la del rus Viktor Safronov, o Teoria de l´Acreció; la qual teoria la
va desenvolupar tenint en compte com a origen una altra deduïda 200 anys
abans pel filòsof Emmanuel Kant i el matemàtic Simon de Laplace. Aquesta teoria
inicial deia que l´univers es va formar a partir d´una gran quantitat de
pols molt fi i gasos. El senyor Safronov va continuar més enllà fins a
l´explicació de la formació dels planetes a partir de la massa de pols i
gasos uniforme al llarg de tot l´espai protoplanetari sense medis per observar
amb detall més enllà de la superfície de la lluna.
La Teoria de l´Acreció consta, bàsicament, de quatre fases que explicaré
de forma global a continuació:
Inicialment existia un gran núvol de pols, tant fi com les partícules
que formen el fum que surt d´un cigarret, i gas, repartits de forma uniforme
per l´universi que a poc a poc es va anar acumulant al centre de l´espai
protoplanetari, després aquest nucli es va anar convertint en un conjunt
de grúmols perfectament diferenciats els uns amb els altres. A mida que aquests
grúmols s´anaven engrandint i compactant va aparéixer el fenomen de l´atracció
gravitatòria en cadascun d´aquests grúmols (com el que ens fa estar a nosaltres
pegats a sobre de la terra). La gravetat va accelerar l´engrandiment i la
compactació dels grúmols atraient cada vegada amb més violència altres
grúmols i gasos formant nuclis més sòlids que, alhora, eren atrets pels
més grans igual com passa amb un iman quan atreu partícules de ferro.
La violència dels impactes anava augmentant de forma proporcional a
l´augment de la massa dels nuclis fins que finalment van quedar uns veritables
planetes sembrats d´enormes cràters com els que es poden observar a la superfície
de la lluna amb uns simples prismàtics.
Finalment, els planetes formats van començar a xocar entre ells deixant
restes als seus voltants en forma d´objectes més o menys grans (pols, pedres,
asteroids, llunes,...) acumulats de diferents maneres en l´espai interplanetari
(cinturó d´asteoids, anells concèntrics,...) i provocant-se variacions en
les òrbites de tots plegats, com encara s´aprecia amb Urà que molt probablement
va xocar amb un planeta del tamany de la terra la qual cosa va afectar al
seu moviment orbital al voltant del Sol diferent a la resta dels altres planetes
fins al l´actualitat.
Per últim es va arribar a una situació de relatiu equilibri orbital
interplanetari al voltant del Sol.
Pel que fa a Plutó i al Cinturó de Cuiper (acumulació de mils d´objectes
de gel descoberts recientment), aquesta teoria de l´acreció no sembla explicar
ben bé el seu origen, però es pot considerar com l´excepció que confirma
la teoria. La major part dels científics actuals creuen que molt probablement
aquests cossos no van participar, per algún motiu desconegut, en la fase
d´acreció. Jo crec que potser són restes d´aigua d´alguns planetes expulsats
amb tanta violència deguda als xocs de l´acreció que al allunyar-se es
va arrofredar i es va convertir en pedres de gel disparades als límits del
nostre sistema solar on van perdre inèrcia acabant formant aquell cinturó
gelat de Cuiper.
ACCEPTACIÓ GENERALITZADA DE LA TEORIA
DE VIKTOR SAFRONOV PER PART DE LA COMUNITAT CIENTÍFICA
Tornant a Mart, els científics de tot el món van acceptar la Teoria
de l´Acreció gràcies, en primer lloc, a les 20 fotografies de Mart que es
van conseguir fer amb el satèl.lit americà Mariner 4 enviat l´any 1963 i
que va arribar al cap de 8 mesos a 16000 quilòmetres de la superfície de Mart,
des d´on es van fer les vint fotos, mitjançant l´extraordinària labor i
enginy de l´equip de científics dels senyors Bob Layton i Brus Murray i
tots els membres de la N.A.S.A. que van saber processar-les. El motiu d´aquella
inicial acceptació fou el fet que hi havia cràters de fins a 300 metres
de diàmetre a la superfície de Mart, confirmant les violentes incorporacions
de materials als nuclis planetaris durant la fase d´acreció, predit de forma
teòrica pel científic rus quasi dues décades abans, sense cap altra teoria
científica coneguda que, en aquells temps, predigués teòricament aquells
cràters com ell ho va fer.
Posteriorment, la NASA va enviar el satèl.lit Mariner 10 a la fi de
poder fotografiar la superfície del planeta Mercuri, i també hi havia grans
cràters, confirmant-se encara més aquella teoria.
Últimament a Mart s´han trobat proves de l´existència d´aigua congelada
, molt probablement provinent d´una possible incorporació d´algun cos celest
com podria ser un cometa, com va passar recientment el juliol del 1993
amb l´impacte del cometa Schoemaker-Levi 9 contra Júpiter, aquesta imatge
va ser àmpliament difosa per tots els medis de comunicació del món, donant
una lliçó pràctica del que el senyor Viktor Safronov va imaginar entre els
anys 1946 i 1950.(Veure galeria d´images).
MART
I SATURN: DOS PLANETES BONICS, MISTERIOSOS I MOLT DIFERENTS
Aquests dos planetes del Sistema Solar són, probablement, els més misteriosos
i atractius per la major part dels que som aficionats a l´astronomia.
En primer lloc, Mart és un planeta vermell amb un atractiu pol sud
blanc, molt probablement format per gel i pols, segons les últimes teories
i observacions. En segon lloc, és un dels planetes rocosos i, mitològicament
els romans i els grecs el van relacionar amb el Déu de la guerra. Saturn
és dels gegants gasosos i és, estèticament parlant a simple vista del telescopi,
el més atractiu degut als seus vistosos i ben diferenciats collars que
li dóna una apariència misteriosa i irreal quan se l´observa amb el telescopi.
Posteriorment s´ha descobert que Júpiter, Urà i Neptú també tenen anells,
poc apreciables amb telescopis normals des de la terra.
Pel que fa a Saturn, la seva gran atmosfera de gasos no ens deixa veure
la seva veritable superfície on molt probablement les condicions són tan
extremes que no es possible cap tipus de vida conegut.Els científics no
creuen que hi hagi aigua.
Mart, en canvi, va donar sempre la impressió de que hi podia haver
vida. Fins i tot s´hi van veure possibles canals i boscos(Percival Lowell)
amb un excés d´imaginació. Fins i tot els escriptors de ciència ficció van
anomenar marcians als possibles èssers d´altres planetes. Per últim, els
nostres científics han confirmat, amb els últims descobriments de grans quantitats
de gel, que l´atmosfera de Mart és la que més es pot semblar a la que tenim
a la terra obrint-los-hi les portes de la imaginació per estudiar la possibilitat
d´enviar una nau multinacional tripulada a aquest planeta.
També els amants dels fenòmens OVNI tenen més preferències per Mart
que per Saturn, principalment després de les primeres fotos de la zona Cydònia,
a l´hemisferi Nord , fetes per la Viking 1 l´any 1976 (Veure galeria d´images).
FRIS
CRONOLÒGIC DEL PASSAT, PRESENT I FUTUR DE L´EXPLORACIÓ DE MART
1964- Mariner 4. Vol d´inspecció. USA
1968- Mariner 6. Vol d´inspecció. USA
Mariner 7. Vol d´inspecció. USA
1971- Mariner 9. Sonda orbital. USA
Mars 2. Sonda orbital.URSS
Mars 3. Sonda orbital i mòdul d´aterratge. URSS
1974- Mars 4. Vol d´inspecció.URSS
Mars 5. Sonda orbital. URSS
Mars 6.Vol d´inspecció.URSS
Mars 7. Vol d´inspecció.URSS
1976- Viking 1.Sonda orbital i mòdul d´aterratge.USA
Viking 2. Sonda orbital i mòdul d´aterratge.USA
1997- Mars Global Surveyor. Sonda orbital.USA
Mars-Pathfinder.Mòdul d´aterratge i vehicle TT.USA.(Veure galeria
d´imatges).
2001- Mars Odyssey.Sonda orbital.USA
2003- Nozomi. Sonda orbital.JAPÓ
Mars Express.Sonda orbital.AGENCIA ESPAIAL EUROPEA.
Beagle 2. Mòdul d´aterratge.AGENCIA ESPAIAL EUROPEA
2004- Mars Exploration Rovers: Spirit and Opportunity.USA
2005- Mars Reconnaissance Orbiters.USA
2007- Phoenix.Mòdul d´aterratge.USA
2009- Mars Science Laboratory.Mòdul d´aterratge i vehicle TT. USA
? - Missió tripulada a Mart. ?
DADES
COMPARATIVES ENTRE MART, SATURN I LA TERRA
|
Mart
|
Saturn
|
Terra
|
Diàmetre
(km)
|
6.814
|
116.900
|
12.746
|
Distància
al Sol (milions de km)
|
225
|
1.420
|
149
|
Període
de Translació (dies)
|
693
|
10.840
|
365
|
Període
de Rotació ( hores)
|
24,6
|
10,5
|
24
|
Llunes
|
2
|
23
|
1
|
PART
PRÀCTICA: Descripció de la maqueta
-Utillatge: -Com a base hem utilitzat una
representació bàsica d´un pòster del Sistema Solar de la Editorial Santillana
amb una proporcionalitat
relativament fiable dels planetes en comparació a la grandiositat del
Sol.
-S´ha completat amb l´escanejat de representacions del
Cinturó d´asteroides(entre Mart i Júpiter), del Cinturó de Kuiper( amb una
proporcionalitat reduïda a la fi d´incorporar l´últim planeta descobert, el
2003UB313, per l´equip de científics dirigit pel Sr. Michael Brown, cap d´Astronomia
de l´Institut de Tecnologia de Califòrnia , que van identificar el seu moviment
des de l´Observatori de Monte Palomar, USA; posteriorment verificat pel Sr.
Chad Trujillo des de l´Observatori Gemini de Hawaii i pel Sr. David Rabinowitz
de la Universitat de Yale.) i per últim hem escanejat una protuberància
solar, a la fi d´apreciar la seva grandiositat referent al tamany dels planetes
procedent d´una revista de al National Geographic.
- Posteriorment hem incorporat l´escanejat d´una relació
de les òrbites dels planetes al voltant del Sol procedent d´una representació
del sistema solar del Grupo Erik Editores, S.L.amb una anotació al marge
referent a les dades descobertes recientment sobre el nou planeta , l´existència
del qual ha estat verificada aquest estiu, però que va estar fotografiat
per primera vegada durant l´octubre del 2003.
- Pel que fa a la representació tridimensional dels
planetes, hem utilitzat els següents materials donant preferència a la utilització
d´esferes de minerals pulits procedents de la col.lecció particular d´un membre
del nostre equip, sempre que es respectés de forma aproximada una correcta
proporcionalitat i representabilitat entre els planetes:
1
|
Mercuri: boleta de vidre amb tonalitat
platejada (imitació d´hematites).
|
2
|
Venus: esfera de jaspi paissatge.
|
3
|
Terra: esfera de fluorita, donat que la
de lapislàtzuli, que seria la correcta, era massa gran.
|
4
|
Mart: boleta de vidre vermell amb un puntet
blanc de reparador de porcelana, donat que la de jaspi
bretxat, que seria la correcta, era massa gran.
|
5
|
Júpiter: per aquest gegant gasós vàrem
optar per una bola de vidre.
|
6
|
Saturn: bola d´arbre de nadal daurada.
|
7
|
Urà: bola de lapislàtzuli pulida.
|
8
|
Neptú: bola de vidre de color blau turquesa.
|
9
|
Plutó:
bola d´amazonita pulida(la proporció està sobredimensionada en tot el Cinturó
de Kuiper).
|
10
|
2003BU313: per aquest nou planeta vàrem
optar pel jaspi marró. |
-Procediment:
Planetes
|
Mercuri
|
Venus
|
Terra
|
Mart
|
Júpiter
|
Saturn
|
Urà
|
Neptú
|
Plutó
|
2003UB313
|
Diàmetre
real (km)
|
4.660
|
12.196
|
12.746
|
6.814
|
139.548
|
116.900
|
51.000
|
44.730
|
2.200
|
3.000
|
Diàmetre
segons la proporció (cm)
|
1,09
|
2,8
|
3
|
1,6
|
32,8
|
27,5
|
12
|
10
|
0.51
|
0,7
|
-Proporció:
4.660*3/12.746= 1,09 cm
|
51.000*3/12.746= 12 cm
|
12.196*3/12.746= 2.8 cm
|
44.730*3/12.746= 10 cm
|
6.814*3/12.746= 1,6 cm
|
(2.200*3)/12.746= 0,51 cm
|
139.548*3/12.746= 32,8 cm
|
(3.000*3)/12.746= 0,7 cm
|
116.900*3/12.746= 27,5 cm
|
|
En l'elaboració de la maqueta, primer hem agafat una base d'un poster
del Sistema Solar de l'editorial Santillana on hi havia reflectits els diferents
planetes respecte al Sol. En aquesta base hi hem afegit el desé planeta,
el cinturó d'asteroides, el de Kuiper i les diferents órbites dels planetes.
Posteriorment hem folrat la base amb aironfix. Després hem anat enganxant
les diferents boles tenint en compte la proporció que hem elaborat. Hem
utilitzat boles de nadal i minerals.
Finalment hem fet l'anellade Saturn amb cartolina i l'hem pintat. Per
acabar hem fet la foto de la maqueta.
|
|
|
|
Foto 1: Foto
de la maqueta del Sistema Solar que hem elaborat.
|
|
CONCLUSIONS
Després de realitzar aquest treball
es pot concluir que:
1- S´han enviat
tants aparells científics a Mart perquè és el planeta més proper a la Terra
i té unes condicions favorables per a l´existència de vida. Mart és, amb
diferència, el planeta més estudiat per tota la comunitat científica del
món. A més, ha estat l´objectiu del major nombre de missions interplanetàries
conegudes a nivell general per part de totes les agències espaials mundials,
les quals no han parat d´enviar-hi enginys tecnològics des de l´any 1963(Mariner
4).
2- Saturn té
els seus anells formats per milions de restes de gel, roques i pols recollides,
molt provablement, per l´efecte de la seva gravetat durant el període de
l´acreció en la formació dels planetes del nostre Sistema Solar; a més dels
grans volúmens de gasos lleugers, Hidrògen i Heli principalment, els quals
envolten de forma tant atractiva tota la superfície d´aquest planeta menys
dens que l´aigua.
3- El primer
equip de científics de la NASA que van aconseguir les primeres 20 fotografies
de la superfície de Mart; realitzades durant l´exitosa missió del Mariner
4 enviada l´any 1963, després de vuit mesos de viatge interplanetari; foren
els dirigits pels tècnics americans Bob Layton y Brus Murray. Com a curiositat
particular cal recordar que un científic espanyol, català i lleidatà també
va formar part d´altres equips de científics posteriors de la NASA que van
enviar altres missions a Mart, l´estimat Sr. Joan Oró.
4- Després
de les fotos de la Mariner 4, va guanyar força, científicament parlant, la,fins
avui dia, majoritàriament acceptada, teoria de la formació del Sistema
Solar del rus Viktor Saphronov o Teoria de l´Acreció.
5- Els últims
descobriments sobre el Sistema Solar han estat principalment relacionats
amb el cinturó d'asteròids de Cuiper i amb la composició dels cometes (aquest
passat dia 5 de juliol del 2005 ha estat important pel fet que un enginy
científic ha estat explosionat a sobre d´un cometa a la fí d´analitzar la
composició del núvol de la defragació d´aquesta col.lissió). Cal anomenar
la localització fotogràfica de depòsits d´aigua gelada a Mart, realitzada
per un satèl.lit de l´Agència Espaial Europea a finals de l´any 2004.
|
Volver
arriba
|
Galería de imágenes
|
Volver
arriba
|
Referencias
-Internet
-El Universo: Enciclopedia de la astronomía y el espacio. DVD-Los planetas-Diferentes
mundos. Vol,1.
-National Geographic: 1-Exploring
Space. The Universe in pictures. Collector's Edition Vol.7
2-Revista del Setembre del 1998-Edició
espanyola.
3- Revista del juliol del 1999-Edició
espanyola.
4- Revista del febrer del 2001-Edició
espanyola.
5- Revista del gener del 2004-Edició
espanyola.
6- Revista de juliol del 2005-Edició
espanyola.
7-National Geographic.España.Edición
especial. La aventura del espacio.El universo en imágenes.
-Diccionari General de la
llengua catalana. Pompeu Fabra.
-Diccionario enciclopédico
Salvat.
-Enciclopedia ACTA 2000.Vol.7
Ed. Rialp.
-Diari EL SEGRE-Lleida.Año
2005.
-Diari LA MAÑANA-Lleida.Año
2005.
-Periódico LA VANGUARDIA-Barcelona.Años
2004-2005.
-Periódico El MUNDO.Año 2005.
-Periódico EL PAÍS.Año 2005.
-Revista semanal PRONTO. 11.7.2005.
-Pòster del Sistema Solar
de la Editorial Santillana.
-Revista mensual Muy Interesante.
NOTA: Les fotos no les
hem fet nosaltres, sino que les hem tret d'aquestes revistes:
-Foto 1: National Geographic. España. Febrer del 2001. Pàgina
44.
-Foto 2: Revista Semanal Pronto del 11-7-2005. Pàgina 26.
-Foto 3: Collector's Edition vol.7 National Geographic.
Exploring Space. The universe in pictures. Pàgina 91.
-Foto 4: Poster del Sistema Solar de l'Editorial Santillana.
-Foto 5: Collector's Edition vol.7 National Geographic.
Exploring Space. The universe in pictures. Pàgines 10 i 11.
-Foto 6: Collector's Edition vol.7 National Geographic.
Exploring Space. The universe in pictures. Pàgina 90.
-Foto 7: Collector's Edition vol.7 National Geographic.
Exploring Space. The universe in pictures. Pàgina 94.
-Foto 8: National Geographic. España. La aventura del espacio.
El universo en imágenes. Edición Especial. Página 27.
-Foto 9: National Geographic. España. Gener del 2004. Pàgina
26.
-Foto 10: Collector's Edition vol 7 National Geographic.
Exploring Space. The universe in pictures. Pàgines 100 i 101.
-Foto 11: National Geographic. España. Setembre del 1998.
Pàgina 24.
-Foto 12: Collector's Edition vol.7 National Geographic.
Exploring Space. The universe in pictures. Pàgina 11.
|
Volver
arriba
|
